Els astronautes volen baix

Demà me'n vaig al Zoo amb els astronautes. És l'excursió de final de curs. "Final de curs" aquestes paraules em posen la pell de gallina. No puc ni pensar en deixar que els meus astronautes volin sols.
Encara recordo quan vaig arribar, fa dos anys (un any i mig, em corretgiria la Marta) i em miraven encuriosits però amb tristesa, perquè portaven una ratxa de mestra rera mestra sense cap que s'hi quedés fixa. Que dur, tan petits. Em va costar guanyar-me'ls, tenien un escut-barrera-anti-carinyo, per tot el "mal" que els havien fet, per dir-ho d'alguna manera. Ja no volien entregar-se a ningú.
"Tu també te n'aniràs, com totes?" van ser les primeres paraules d'en Victor. "Uau" vaig pensar. No serà feina fàcil però..."manos a la obra"!
Després de demostrar-los que treballar no volia dir només estar assguts a la cadira amb una fitxa davant, que l'art no era tan sols seguir el meu model, que les mates són molt divertides i que aprendre a escriure i a llegir pot ser una gran aventura, vam començar a entendre'ns millor. S'acabava el curs, i els astronautes (que aleshores encara es dien conills) ja omplien la meva vida amb un toc molt "interestelar".
I jo, que no suporto lligar-me, vaig confirmar escola per tal de continuar aquest viatge en nau espacial.
I la vida m'ho va permetre.
El sms dient-me "Escola Sedeta confirmació" va arribar durant les vacances d'estiu i jo vaig saltar d'alegria pels carrers de Nova York sota una xafogor infernal, abraçant-me a la Miriam i l'Ana, que havia conegut una setmana enrera i que ja cridaven emocionades per la notícia.
Quan va acabar l'estiu, ells eren l'únic que trobava realment a faltar. Si no, m'hagués quedat feliçment a viure allà.
Al sembre m'esperaven a la fila amb un somriure d'orella a orella.
Que màgic va ser recuperar la nostra dinàmica i veure que ja funcionava tot per si sol, ja ens coneixiem, ja ens enteníem i fins i tot teníem nous passatgers que es van adaptar de seguida.
Tot anava molt bé, i quan les coses van bé passen ràpid, i tot va passar massa ràpid i,de cop, em trobava a setmana santa dient adéu al capità astronauta que marxava a Argentina. Sabent que arribaria a la lluna, però dient-li adéu mentre em contenia les llàgrimes perquè ell no les veiés. I ja va ser prou dur, i cada vegada que parlem de la tristesa ells diuen "quan en Martín va marxar" i no se n'obliden ni un segon.
Però després de setmana santa el temps s'accelera encara més i ara queden tres setmanes.
Tres setmanes per separar-me dels astronautes i deixar que segueixin sense mi el seu camí a la lluna.


El setembre que ve, estaran a la fila, esperant amb un somriure nerviós la nova senyu astronauta.
I jo els trobaré a faltar tant...