Cor VS cervell.

Mai hagués imaginat que podia resultar tan summament interessant estudiar el "cos humà", mai. Ho faig a P5 perquè toca. No m'agrada fer les coses perquè toquen, preferiria que ho haguessin decidit els nens/es. Però encara hi ha escoles que no s'acaben de fiar del tot de deixar-ho en les seves mans. Possiblement, amb els meus alumnes, ara estaríem estudiant els robots o els coets i la NASA, però primer havia d'encabir aquest tema que estava programat. Vaig deixar que sorgís d'una conversa i d'alguna manera sembla que siguin ells els qui l'han creat del no res. Ells ho pensen i per mi això és suficient.
Hem estudiat i après moltes coses.
Però l'altre dia, l'altre dia va sortir, sense voler, una d'aquelles frases inesperades i insignificants de la boca d'un dels meus alumnes, que per mi va ser com una fletxa que es clavava en el seu arc dient "mireu quina diana acabo de fer".
Tot va començar quan en Marcos va comentar que en Martín feia coses bones perquè li deia el cor...
- No...- va dir en Joel, casi sense alçar la veu, una mica com si parlés per ell més que per ser escoltat- no li diu el cor, és el cervell...és el cervell que et diu com has de fer les coses...
Ningú li va fer gaire cas i ells seguien conversant. Jo me'l mirava. És un nen molt intel·ligent en Joel, estava obrint, sense saber-ho, un interrogant, el gran debat vital de si hem de fer cas al cor o al cap.
Pensar o deixar-nos portar.
Tenir en compte les conseqüències o tan sols les sensacions.
Allò que, quan creixem, ens seguim preguntant la resta dels nostres dies i mai no trobem cap solució o conclusió adequada.
Nosaltres, les dones, pensem. Vosaltres, els homes, penseu.
No tots.
Molts es deixen portar, tot i que no se si és exactament el cor el que els guia.
Ells ara, que encara són petits, des de que han descobert el cervell, diuen que no son responsables de  totes les coses dolentes que fan, que els ho diu el cervell.
Quina barra!
Jo els dic que pensin una mica, que el cervell no funciona sol i que això ho acompanyin de fer cas del cor, també.
A veure si ho capten ara, que són petits, i ho aprenen per quan creixin.
Només han d'arribar a aconseguir l'equilibri entre fer les coses que diu el cor, com en Marcos, i les que diu el cervell, com en Joel.
No pot ser tan difícil oi?
Jo penso que no...
...però sento que sí.

Última conexión.

Sergio está con algunos familiares (primos, tíos) en un bar. Saca su móvil del bolsillo, que está en silencio, pero justo está entrando una llamada. Es Sara.

No, no te he contestado. No, no he visto el whatsapp aún. No me has dado tiempo. Acabo de coger el móvil y justo me llamabas. No, no he tenido el móvil conmigo. Bueno, claro que si, no, no se lo he dado a nadie, simplemente estaba en el bolsillo. Me refiero a que no estaba en mi mano, no estaba en linea, conectado. ¿Que si me pasa algo contigo? ¿Por qué? No me pasa nada. No puedo estar siempre en linea Sara, no veinticuatro horas. A ver Sara, como quieres que saque el móvil y esté con el whatsapp allí en medio. ¿Lo dices en serio? Sara ¡estamos hablando de un funeral! Por Diós. Además, mira, mira mi última conexión y verás que hace horas que no estoy en linea ¿Que no lo ves? ¿Como que no sale? Ah, que lo has quitado. No ves la de los demás para que no te agobien mirando la tuya, pues entonces no tienes de que quejarte. Confía en mí y punto. Pero a ver mujer, después del funeral tenía que llevar a mi tío, claro, al cementerio joder. No estaba cerca. Mira, hemos estado en el coche pero no he sacado el móvil. Una hora. Un atasco increíble. Hemos estado jugando a cartas encima de mi tío difunto. Si, mientras lo llevábamos. ¿Que quieres mujer? Algo había que hacer entre tanta caravana. No había más espacio. Ahora no iré a verte. No me apetece. No estoy con ánimos. No. No voy a ir a verte Sara, lo siento. Énfadate.  No. Mira, aquí la que no hace las cosas bien eres tú ¿eh? No soy yo. Es alucinante que digas eso. ¿Por qué? Porque quizá podías haber venido ¿A jugar a cartas? No, Sara no, a jugar a las cartas no. A acompañarme. ¿No has pensado que podía necesitarte? ¿Qué? ¿Que no he pensado en ti? Puedo pensar en ti sin escribirte un whatsapp cada 30 segundos. Mira Sara. Mi tío ya está enterrado. No has venido. Está bien. No te apetece conocer a mi familia, es pronto. Lo comprendo. Pero por la misma regla de tres, es pronto para que exijas. No me exijas. Me voy a tomar unas copas con mis primos. Necesitamos un trago. No. Duermo en mi casa. Te enviaré un whatsapp antes de dormir. Claro. ¿Que no te mienta? ¿Pero por qué iba a hacerlo? Ah. No verás mi última conexión. Aha. Un trago y a dormir. Si Sara si. Buenas noches. Por cierto, has pensado en decir "lo siento" ¿qué por qué lo siento? bueno, pues porque es lo que se dice en estos casos, Sara. Mira. Lo siento Sara. ¿Por qué? Por lo que estoy a punto de hacer. ¿Qué hora es? Las once y dieciséis. Pues, coge una hoja y apunta ¿La dirección de donde estoy? No Sara no, apunta. "Última conexión de Sergio a las 23.16".

Sergio cuelga el teléfono. Después, abre la puerta del baño y lo tira al wc. Vuelve a la barra. Se sienta, mira al camarero, le sonríe ligeramente y le dice:

- Un gintónic por favor.

Noi i noia.

Noi i noia al menjador d'un pis. Noia volta d'un costat a l'altre com boja, el noi, assegut a una cadira.
Noia- ves-te'n ves-te'n ves-te'n...no se que hi fas aquí, per què has d'estar aquí ?
Noi- visc aquí.
Noia-però t'hi passes el puto dia aquí, mai fas res, no vols fer res, portem molt de temps parlant-ne, torno de la feina i segueixes aquí.
Noi-és que no tinc feina, no tinc diners tampoc.
Noia-doncs alguna cosa has de fer!
Noi-busco feina, des de l'ordinador, infojobs, ho faig des del pis.
Noia-però no t'hi mous mai, ets...una persona sense ganes de sortir a fora i fer alguna cosa. Jo, jo no puc, no puc...no puc compartir això amb tu.
Noi-el pis?
Noia-no! (histèrica) el pis no! La vida. La vida! Has de marxar perquè m'estàs agobiant, m'estàs xuclant l'energia contínuament, ja n'estic farta! No puc, no puc més...no tinc ganes d'estar amb tu.
Noi-això ho dius de veritat? No en tens ganes?
Noia-és estrany, molt estrany, perquè jo t'estimo, molt...però es que no...no puc seguir així. Tinc ganes... d'estar sola. (els ulls li brillen a punt de plorar)
Noi-no estem bé?
Noia-com?? Tu què passa? Que no veus res? No notes res? No sents?
Noi-em confons.
Noia-et confonc? a veure, si us plau, no ho posis difícil. N'hem parlat mil cops. Jo no tinc ganes d'arribar a casa i veure que estàs aquí sense motivacions, ni reptes, sense energia...
Noi (la mira)
Noia-tinc ganes d'estar sola, ho sento...tinc ganes...de no explicar-te res, de no dir-te res...no puc, no em ve de gust! no vull compartir la meva vida amb tu, em fa mal. M'oprimeix.
Noi-d'acord.
Noia-és molt dur eh? és molt dur el que t'estic dient, ho se, t'estic dient que no se ni el que sento, perquè em sento confosa...i no se perquè em passa, merda! (el mira) t'estimo joder...
Noi-no ho saps.
Noia-ho sento ho sento, si que ho se, però últimament em sento rara amb tu...
Noi-potser no saps que sents per mi...dubtes de si m'estimes.
Noia-potser aquestes coses passen al cap de tants anys, no? no ho se...
Noi-segurament.
Noia-però no et veig afectat per res del que et dic, t'afecta?
Noi-si, el que no se on marxar, si em deixessis que em quedés una setmana...
Noia-però com et vols quedar aquí? estant com estem? si estem deixant aquesta relació com et vols quedar al meu pis?
Noi-vols que me'n vagi ja? bé, de fet puc anar a casa dels meus pares...
Noia-no...a casa dels teus pares...no se...espera, et sents trist amb el que està passant?
Noi-com?
Noia-no se, et veig com apàtic..
Noi-no ho se.
Noia-no ho saps? què vol dir què no ho saps?
Noi- que no ho se, si em sento trist.
Noia-no?
Noi.-no.
Noia- Això és al·lucinant. Ara si que em deixes de pedra. Fa dies que no menjo, ni dormo bé, que el cap m'estallarà quan estic a la puta oficina pensant en tota la merda que està passant aquí, amb tu, i no se com, perquè no se com, he estat capaç de treure-ho tot de dins meu, després de dies i dies de preguntar si passa alguna cosa i que em diguis que no passa res...i ara et dic jo que no em sento bé amb tu, que et deixo! joder que et deixo!!... i...no t'afecta gens.
Noi-no...
Noia-Joder!!
(Pausa)
Noia-M'estimes...tu?
Noi-no ho se.
Noia-no ho saps?
Noi-no, de fet, em sembla que fa temps que no t'estimo...
Noia-què? si t'he preguntat més de quatre-centes vegades si passava alguna cosa i tu...només deies que era la falta de feina, els diners, coses teves...
Noi-si.
Noia-menties?
Noi-suposo.
Noia- Fantàstic...(plora, però intenta contenir-se)
Noi-me'n vaig, d'acord?
Noia- (plora molt i abraça  al noi) no m'ho facis això. No pots marxar. No em deixis sola. Queda't, queda't, queda't...

Re-Tallat.

Se m'ha trencat la cafetera. Sí sí, la meva cafetera. No he arribat mai a adquirir una Nespresso però jo ja tirava amb la Nescafé Dolce Gusto, ja m'anava bé pels meus tallats matutins.
Me la van regalar els meus pares, un Nadal, ara ja fa quatre anys, em penso, sí, quatre anys. És una de les poques coses que vaig voler transportar de Girona aquí, perquè per damunt dels "records" que volia apartar estaven els meus cafès vitals. Completament vitals.
És el meu únic vici: el cafè. Únic vici que necessito diàriament per poder tirar el meu dia endavant. A veure, tinc més vicis, evidentment, tothom els té, no ens enganyem, però el cafè...el cafè és la meva droga. Allò sense el que no puc viure.No m'importa si és o no psicològic però jo el necessito.
És el primer en el que penso quan em desperto, separo el nòrdic de damunt meu i, mentre encara tremolo de fred, corro descalça a la cuina a encendre la cafetera perquè es vagi preparant; un cop fet això, agafo gairebé a les palpentes la roba que em posaré, ja que la fantàstica bombeta que vaig comprar un any enrere s'encén tan lentament que quan és encesa del tot ja estic a punt de marxar de casa i després, torno a la cuina, giro la palanqueta que va cap el color vermell perquè surti el cafè calentó amb aquell soroll característic, paro la palanca, i em sento de luxe al sentir-ne l'olor i veure'n el fum. Aleshores, deixo la tassa reposar mentre vaig a la dutxa, després, embolicada amb la meva tovallola torno a la cuina i gaudeixo lentament d'aquella tassa de "tallat" que fa directament la meva cafetera. Se que no és el millor cafè del món, ni el més barat, però és pràctic i em dona les forces necessàries per començar...i ara, què faig?
Torno d'una mani, he fet vaga, perquè encara que a penes arribi a final de mes amb el meu sou retalladíssim, un pis car i una vida cada cop més cara (encara que ja ni compri roba, ni surti cada dissabte, ni dini i sopi fora quan em doni la gana), he fet vaga. Em trauran cent euros (els quals no guanyo en un dia) però no puc quedar-me de braços creuats per cent euros mentre el país se'n va ves a saber on. S'ha de parar, i si alguna cosa encara està a les nostres mans, per inútil que sembli, és fer força, sortir al carrer i dir el que pensem...
Doncs això, torno de la vaga, pensant "bé Irene bé, fas el que has de fer" i com a mínim et sents millor perquè formes part d'aquesta lluita contra tota aquesta merda, i em ve de gust un cafè. Un cafè de relax mentre m'assec davant l'ordinador i començo a mirar-me això anomenat "concurs de trasllats" on no em donaran cap escola definitiva, però que he de fer. I què passa aleshores? Primer, decideixo provar de posar una càpsula de Nescuik, perquè el cafè potser després no em deixarà dormir, i em ve de gust un Nescuik calent, agafo la càpsula, com sempre, la col·loco a la cafetera, com sempre, espero a que es posi verd, com sempre, dono un toc a la palanca, comença a caure, sento l'olor...i pum, s'atura. Sí sí, s'atura i ja no surt Nescuik per enlloc, intento obrir la cafetera, res, intento treure la càpsula, res, intento fer alguna cosa i RES!

I ara què? No tinc diners, no puc comprar una nova cafetera i no puc viure SENSE CAFÈ!

SOS SOS SOS SOS SOS SOS SOS SOS SOS SOS SOS SOS SOS SOS SOS SOS SOS SOS SOS

Potser algú té una Nescafé Dolce Gusto que no vol...ah! jo tinc una wii que no vull, de fet anava a vendre aquesta wii que no vull, potser puc canviar wii per cafetera?
Joder, que no em podeu retallar el tallat! La meva vida no funciona sense tallat.
Un puto tallat retallat, "valga la redundancia".

Y el chocolate espeso.

(Andén de metro)
K-¿Cuanto falta?
(Pausa)
L- ¿Para el siguiente metro?
K- No...(pausa) sabes a lo que me refiero.
L- No se si falta o no falta tiempo. No sé si quiero que estés aquí...
(Pausa)
K-Convéncete tanto como quieras, pero...
L-¿Crees que..?
K-Juegas.
L-Yo no juego con nadie.
K-No no, juegas contigo mismo, juegas tu juego, tu vida. Todos jugamos. Nadie se libra. Pero llega un punto ¿Sabes? Un punto en el que ya no hace falta jugar tanto, ni jugar sucio, ni jugar pensando que se juega limpio aunque se juegue sucio.
L-Te equivocas.
K-No, y no quiero seguir con esta conversación. No es necesario porque si no sabes cuanto falta, en general, para decir basta, voy a ser tal y como soy, sin darle más vueltas...si no lo sabes, no hay mucho que hacer, porque es aburrido pensar qué piensas o dejas de pensar.
L-¿Y tú? ¿Qué piensas?
K-Nadie te ha dicho que gires la tortilla. Aquí la tortilla no se gira. Punto.
L-Sabes que conseguirás que realmente...comportándote así...
K- Me da igual. Me da igual, de verdad. Ya no hago las cosas pensando qué conseguiré, ganaré o perderé. Ha llovido mucho, en mi vida, para que me preocupe tener sitio donde cobijarme. Solo quería saber si verdaderamente sabías si faltaba poco, porque de ser así, quizá, tan solo quizá, me hubiera...
L-Quedan tres minutos, con los recortes los metros pasan con mucho tiempo entre unos y otros.
K-Si. Bien. Tres. Supongo que eso no cambia nada.
L- Es que, es mi vida y la vivo como quiero. Y no sé si..
K- No, nunca sabes nada. Y sí, es tu vida, por supuesto, solo que, a veces, se cruza con otras. No lo olvides.
L.-Ya...
K-No pasa nada. Solo que ten en cuenta, a veces, que podría ser todo más fácil. Por ejemplo, en vez de decirme "no sé si quiero que estés aquí" podrías haberme dicho "me voy ahora" o "vete a la otra punta del andén porque no quiero verte más" las cosas claras son más sencillas.
L-Las cosas claras duelen.
K-Ayudan.
L-No puedo decir algo así.
K-Te lo pido.
L-Pero es que tampoco es lo que pensaba. Ni lo pienso. He dicho "no sé", porque es que es la verdad, no quiero que te vayas, pero tampoco que te quedes...
(LLega el metro)
L- Ya está aquí.
K- Buen viaje.
L-¿Cómo? ¿No subes?...
K-Estaba a punto de equivocarme de dirección.
(L sube, mira fijamente a K, que se gira y anda hacía lo lejos. El metro se pone en marcha)

Cançó d'autopista.

En Martín té cinc anys. És un dels meus alumnes. És especial, com cada un dels vint-i-cinc (sí, encara no hem arribat a vint-i-set, que estrany...), és intel·ligent i reflexiona sobre cada detall de la vida. Té un interior més absorbent que qualsevol esponja i espera que li ploguin els aprenentatges del cel, tot i que si no ho fan, "s'empapa" del que cada nou segon de la seva curta vida li ofereix. 
Tot s'ho pregunta i per això sempre aconsegueix rebre respostes que l'ajudin a extreure les seves pròpies conclusions. Li agrada això de treure conclusions, li agrada pensar i filosofar, sense ni tant sols saber que ho està fent. Sovint bateja les coses. Bateja coses a les que ningú ha donat nom perquè potser mai ningú els ha  donat aquella importància màgica i meravellosa que en Martín creu que es mereixen.
Érem a plàstica. Quan fem plàstica, m'agrada proposar-lis material i deixar que la seva imaginació voli en busca de noves creacions, convertint-se tots en artistes de cap a peus.
Mentre pintaven, vaig posar la ràdio, ja que no sempre els han d'acompanyar les típiques cançons infantils. A ells els agrada que sonin les cançons que sonen a l'ordinador dels pares o al canal de videoclips de la tele del seu menjador. Mentre s'endinsaven a les noves creacions, en Martín es va aixecar, acostar a la ràdio i, amb el seu accent d'argentí-català que el caracteritza i els seus ulls blaus brillants va dir pensatiu:

- Irene, aquesta és més una cançó d'autopista...

Escoltava la cançó i mirava al no res.

- Una cançó d'autopista - vaig repetir al sorprendre'm d'aquella nova paraula batejada - què vols dir? - vaig preguntar, sabent que la seva explicació seria més que emocionant.

- Doncs que  si la poses a la classe, he de tancar els ulls i imaginar-me la finestra del cotxe i com veig la carretera.

La cançó va seguir sonant, de fons, mentre jo quedava parada amb aquella bonica explicació. En Martín havia estat transportat pels records d'una cançó que l'enviaven fins a viatges per carretera amb els seus pares, explorant mons (pobles i ciutats que per ell són nous mons!), i jo el mirava, bocabadada, encantada amb aquella nova expressió.

- Va, torna al teu lloc i continua amb el teu magnific treball...- vaig dir-li suaument, mentre recordava totes aquelles cançons d'autopista que havien format part de la meva vida, quan encara tenia el Corsita amb mi, quan encara feia viatges on la carretera es movia a velocitat llum per les meves finestres, mentre conduíem de LLoret a Girona, Barcelona, Calafell, Cerdanyola....Madrid! 

Mentre escoltàvem, cantàvem i gaudíem.

Mentre no podíem viure sense encendre la ràdio i deixar que sonessin, a tot volum, totes aquelles "cançons d'autopista".

Re-m'agrada/no m'agrada.

M'agrada interpretar, sentir com surto de la meva pell per entrar dins d'una altra, viure emocions que no són les meves, pujar dalt d'un escenari o interpretar davant de les càmeres, m'apassiona. No m'agraden els castings, sobretot per les llargues hores d'espera, tot i que, mai se sap, potser trobes algú interessant amb qui parlar. M'agraden els macarrons amb tomàquet. M'agrada quan una pel·lícula em fa pensar o quan descobreixo una bona frase. No m'agrada sopar cada nit sandwich perquè no tinc temps d'anar al súper, tot i que així al menys estalvio. M'agrada ensenyar als més petits, gaudeixo quan veig les seves ganes d'aprendre, les seves respostes enginyosos, però no m'agrada encarinyar-me tant, després ho passo malament quan ens separem. No m'agrada ser mestre en les condicions actuals, ningú ens valora. No m'agraden els pares dels nens que es queixen per tonteries, ni els impuntuals. M'agrada la xocolata Lind, única i exclusivament. M'agraden les truites de patates de l'Anna, o m'agradaven perquè últimament ja no se'n surt. M'agrada descobrir que al món encara queden persones increïbles i desconegudes per mi. Pensava que m'agradava molt viatjar, ara la paraula viatge només em diu: Nova York. M'agrada fer amanida de pasta amb molta salsa rosa. Les patates fregides amb maionesa, si no, no molen. M'agrada caminar sola, de nit, pels carrers de Barcelona, em relaxa. M'agrada posar les mans en farina. No m'agraden els dilluns, no m'aixecaria mai del llit. M'agrada filosofar de la vida però només amb persones concretes. M'agrada l'olor a plastilina nova. M'encanta escriure. No m'agrada el desordre. Sóc feliç quan puc passar vint-i-quatre hores en pijama. M'agraden les visites dels meus pares a Barcelona. Endinsar-me en nous projectes que no se on aniran a parar. Sentir que a part de profe sóc moltes moltes coses i que aquesta només és una més de la meva llista. M'encanta anar al cine en versió original, sobretot els Verdi, són els meus preferits. M'agrada barrejar les crispetes dolces amb les salades (cosa que als Verdi no puc fer). M'agrada el gazpacho i el salmorejo. El pa amb tomàquet. El ron Brugal amb cocacola. No m'agraden els mojitos, odio la menta. No suporto no tenir res a fer, per sort, poques vegades em passa. Tampoc suporto no tenir temps. No m'agrada tenir lluny gent que preferiria tenir a prop, però m'agrada saber que tinc alguns grocs amb els que parlem per telepatia. M'agrada veure el mar, sentir-ne l'olor i el so de les onades. M'agrada anar-me'n a dormir tard però no suporto aixecar-me aviat. M'agrada quan un llibre em captiva, fa temps que no em passa! No m'agraden els avions, ni les altures. No m'agrada la gent que et falla quan no t'ho esperes, però n'aprenc. M'agrada saber que sempre hi ha qui em recolza, en tot el que faig. M'agrada que em pentinin. També quan les nenes de classe em dibuixen amb el cabell llarg fins els peus, si sempre el duc recollit. No m'agraden les nous, gens ni mica, i l'Anna sempre me les posa al Brownie. M'agraden les cookies de l'Starbucks i el frapuchino, tot i que a Nova York encara m'agradaven més, pel preu i la qualitat. M'agrada tenir somnis i fer-ho tot per aconseguir-los, no m'agraden els dies que penso que no serveixen de res.
M'agrada pensar, de tant en tant, en les coses que m'agraden i en les que no. Sense donar-me marge a donar-hi gaires voltes i descobrir si realment ha canviat gaire, des de l'última vegada que hi vaig pensar.

O si en el fons, sóc tan simple i/o complicada com sempre.

Siete, necesitaríamos.

(L está leyendo el periódico, aparece M)
M - Buenas (sonriente)
L - Ey..(sin levantar la vista)
(M mira a L)
L - ¿Que quieres?
M - Mmm...
L - ¿Si?
M - Nada...
L - Pues no parece que no quieras nada mirándome así.
M - No puedo.
L - ¿No puedes?
M - Pedirlo.
L - ¿Necesitas algo?
M- Supongo que si...
L - ¿Estás bien?
M - Necesito algo que no puedo pedir.
L - No te entiendo.
(Pausa)
M - Es que quizá nunca lo entenderías porque cada uno es tan diferente... cada persona es un mundo. Pero echo de menos que me lo den sin pedir. Que lo noten. Eso es todo.
L - ¿El qué? ¿Que te den qué?
M - Otras veces ha sido sorprendente. En ocasiones, cambió mi vida, gran parte, gracias a algo tan simple. Simple pero necesario. Siete al día necesitaríamos para sentirnos bien. Eso dicen los estudios.
(Pausa, L mira a M sin entender nada, finalmente cambia la cara)
L - ¡Vale! ¡tienes la regla! ¿Quieres un tampax? Pero no te pongas siete de golpe.
M - Eso ha sido ingenioso y de verdad lo agradezco porque reír es también súper necesario.
L - Estás de bajón porque tienes la regla.
M - Frío, frío.
L -(entre agobio e ironía) ¿De verdad que te encuentras bien?
M - Déjalo ya joder. Déjalo.
L - Bueno...
(L sigue leyendo el periódico M se levanta para irse)
L - ¿Te vas?
(M sale pero se gira una última vez hacía L)
M - Un puto abrazo.
L - ¿Cómo?
M - Solo necesitaba un puto abrazo.
(M cierra la puerta)

Instrucciones de uso.

Interior comedor - noche.
(D toca un móvil, F fuma un cigarrillo)
D - No entiendo nada, no me gustan las tecnologías y odio estos móviles.
F - Ahora tener móviles así ya no es un lujo.
D - Sin whatsapp no eres nadie, ¿oyes lo que te digo? Nadie...
F - Si no tienes whatsapp, tu alrededor vive al margen de ti.
D - Iban al cine y se olvidaban de decírmelo,  como no estaba en los grupos, pues nada, me quedaba sin cine... Cambiaban los planes y yo iba perdida, como loca. ¿Oyes? ¡Como loca!
F - Hay que adaptarse a la actualidad.
D - Que remedio. Aquí estoy yo con mi actualidad.
F - ¿Te has planteado leerte las instrucciones?
D - ¡No! va en contra de mis principios.
F - Bueno mujer, no creo que sea tan complicado.
D - Si pero es que mira, mira lo que me pasa. No se como lo he hecho...
(F coge el móvil de D)
F - ¿Qué te pasa? Déjame ver.
D - ¿Qué haces? No toques a ver si la vamos a liar.
F - Pero si la estás liando tu solita.
D - Dame...
(D recupera su móvil)
D - Ves, es que se me ha cambiado el tono del whatsapp, solo para un contacto.
F - Claro, eso se configura...
D - ¡Pues no encuentro como! Lo peor es que si no se hacerlo, no entiendo como lo he hecho.
F - Increible, la verdad.Me dejas anonadada.
D - No te burles.
F - Lo siento, es que me parece gracioso...
D - Es que no lo entiendo, no entiendo porque tiene un tono especial.
(Pausa, D sigue toqueteando el móvil, F le mira)
F - Quizá...es porque es alguien especial.
D - ¿Qué?
(D levanta la cabeza)
F - No se, no me mires así, no se a quien se le ha cambiado el tono...
(Pausa)
D - No se si quiero.
F - ¿Cambiar el tono?
D - No.
F - ¿Qué?
D - Que sea especial.
(F sonríe y apaga el cigarrillo. D deja el móvil y suspira.)
D - ¿No hay instrucciones de uso para eso no?
F - Si las hubiera, no te las dejaría leer.
D - ¿Por qué?
F - Va en contra de tus principios.
D - ¡Mierda!
(Las dos ríen, De repente, suena el móvil con un tono que no es el habitual. Negro.)