Semáforo.

(X y Y se cruzan las miradas de una calle a la otra, esperan un semáforo en rojo, el semáforo se pone verde y las dos están a punto de cruzar, pero Y se espera. Se abrazan.)
X- Que casualidad, hace mucho...
Y- Que no vengo por aquí.
X- Te echo de menos...
Y- ¿Como vas?
X- Bien, supongo.
Y- Supones...
X- Suponer es mejor que afirmar, permite equivocarse.
Y- ¿Las cosas han salido bien, no es así?
X- Bien, supongo que bien. Aunque no exactamente como pensé.
Y- No es bueno pensar, te lo dije. (sonríe)
X- Cuando nada es como se espera te puedes llegar a volver loco.
Y- Antes pensábamos que estar locas estaba bien. Nos gustaba.
X- Si. Alcohol, despreocupación, dinero que tan siquiera valorábamos.
Y- Que fácil.
X- Preocupaciones absurdas que nos jodían la vida.
Y- El mundo giraba entorno a estupideces.
X- Que éstupidas.
(Se ríen)
X- Ha pasado tanto tiempo...desde entonces.
Y- Hemos vivido más de un cuarto de vida.
X- ¡Cállate joder!
Y- No me grites...
X-¿Te parece normal decir ...?
Y- No tengas miedo.
X- No me siento llena todavía. He vivido mucho pero no tengo nada. (mirada perdida..)
Y- Tienes mucho, no te atevas a... mírame a mí. No existe el mañana en mi día a día.
X- ¿No piensas en futuro? (vuelve a mirarla)
Y- Jamás.
X- No sabría vivir como tú.
Y- Sin embargo, no sabrías vivir sin mí. (sonríe)
X- Eres importante para mí.
Y- Lo se.
X- No seas tan sabionda, si supieras tantas cosas, pensarías más en lo que vendrá...
Y- ¿Para qué?
X- ¿Para qué? ¿Me preguntas para qué? ¡No se! Para lo que pueda...¡joder! No, no lo se.
Y- No lo sabes ni tú. En serio, estoy bien.
X- Crecemos. Hay que...
Y- Hay tantas cosas que quiero vivir aún.
X- Te envidio...
Y- ¿Por qué?
X- ¡Porque a mi me ha ganado el miedo a vivirlas! Las he...nose, las he aparcado...
Y- Entiendo que para vivir otras.
X- Si. Supongo. Tal vez. Y aún así, de verdad, las cosas que vivo, no son como esperaba. No de la manera exacta que yo había planeado.
Y- No te vuelvas loca.
X- Lo intentaré.
Y- Es lo malo que tiene.
X- ¿El que?
Y- Planear las cosas. Jamás hay que planearlas porque luego nada que es como uno espera, todo puede dar un giro, tus planes se rompen y no sabes donde agarrarte. Sin embargo, si no planeas, te ahorras ese riesgo, aún que te expones a muchos otros, claro está. Te arriesgas cada día a lo inesperado.
X- Que miedo.
Y- Hay que ser valiente.
X- Nunca lo fui, para eso estabas tú.
Y- No te considero cobarde. Eres valiente, en su justa medida.
X- Suerte que siempre estarás cerca, de algún modo.
Y-Suerte.
X- Suerte...(sonríe)
El semáforo vuelve a estar verde.
Y- Suerte, en lo que venga. (empieza cruzar, de espaldas)
X- Suerte...(mientras Y se aleja por el paso de zebra) para tí también...aunque tú...(Y ya no le oye) tengo la sensación que no la necesitarás.
(Sonríen y connectan una última mirada cómplice, una mirada que solo ellas saben que vale más que cualquier palabra que puedan cruzar, cualquiera cualquiera...)

La Marta.

Era divendres i els meus alumnes, de tant sols quatre i cinc anys, em tornaven a veure arribar a classe amb una maleta. On va aquesta ara? Devien pensar, sempre traginant maletes amunt i avall, sempre fent-los passar un petit ensurt de si marxaré per no tornar.
          - Per què tens una maleta? - va preguntar l'Alex estranyat.
          - Perquè aprofito que tenim tres dies de festa per anar de viatge a Madrid. - vaig contestar amb un somriure d'orella a orella; de fet, me'n moria de ganes de que comencés aquell cap de setmana més llarg de l'habitual.
            Normalment, la meva explicació sobre un viatge sobtat hagués anat seguida instantàniament per qualsevol dels meus alumnes amb un dels seus "però tornaràs??", però aquest cop no va ser així, no van arribar a temps ja que abans que algú obrís boca, la Marta, emocionada, va saltar de la cadira i va cridar:
          - A Madrid??????!! Jo vaig anar-hi quan era petita!!!!!!!!!!!! - Ho deia contenta, els seus ulls brillaven de saber que la seva senyoreta trepitjaria aquella ciutat on ella ja havia estat anteriorment.
          - Quan eres petita? - vaig preguntar mig rient - però si vas anar-hi l'any passat Marta, quan feies P4.
          - Clar!!- va contestar la Marta acompanyant la seva expressió d'evidència amb uns gest amb les mans - a P4, quan era petita...!!

I em vaig quedar de pedra. Clar Irene clar, la Marta ja fa P5, la Marta ja és gran.
La Marta només ha necessitat un any per fer-se gran. Ella veu clara la diferència. En aquell moment jo pensava "però si encara ets petita Marta..." però, mentre volava amb l'avió cap a Madrid, vaig entendre-la completament, dibuixant un somriure als meus llavis i corroborant, un cop més, que els nens i nenes sempre m'acaben ensenyant coses noves.

La Marta ja escriu, llegeix, pensa i parla més i millor, és responsable, engrescadora, motivant, alegre, vol aprendre més...ja no és una nena petita que necessita ajuda per treure's bé la jaqueta o cordar-se la bata.
Un any, només un any ha estat un espai etern per una nena que ha passat dels quatre als cinc anys. I quantes coses deu haver viscut!
Un any d'aquests que...molts adults, ni noten.
Un any dels que jo, segueixo vivint dia a dia, perquè, com la Marta, cada cop que arribi a la fi, pugui mirar enrere i dir: un any, quant de temps, quantes coses he viscut i sí, ja he crescut una mica més.

La Marta m'ensenya coses noves cada dia; la Marta és molt més gran del que ella mateixa és capaç d'imaginar-se.

Creant diàlegs, perquè sí III

C- Avui he tingut un mal dia.
D- Com de mal dia?
C- Horrible...(plora)
D- Són horribles els dies horribles. (s'acosta i recolza la mà sobre la seva cama per calmar-la...)
C- És igual, deixa'm, deu ser el temps...
D- Ni plou ni surt el sol, tot el dia núvol.(mira la finestra)
C- Horrible...
D- Horrible.
C- És un d'aquells dies on tothom està ratllat. A vegades passa, es veu...
D- És tan fàcil contagiar-se els uns als altres.
C- No tinc ganes de pensar.
D- Avui he trobat cinc o sis persones amb un dia dolent.
C- Es multipliquen les emocions?
D- És curiós l'estat d'ànim, mai saps per on sortirà.
C- Tu estàs bé?
D- Tinc un minut bo i un dolent. Un bo i un dolent. Com una seriació.
C- Sembla que mai començarà a ploure.
D- Solia pensar que no existien els dies dolents.
C- Eres molt ingènua... (somriu)
D- Potser, però feliç.
C- Cal tocar de peus a terra.(eixugant-se les llàgrimes)
D- No t'agradaria més volar?
C- Tindria por de caure.
D- Hi somies en volar?
C- Com?
D- Saps que és el somni més indicador de felicitat, sovint el perdem quan ens fem grans.
C- Els nens somien que volen?
D- Infinites vegades.
C- Jo, quan somio que volo acabo estampant-me.
D- Això ja és un altre tema. Envejo els nens, sense preocupacions...
C- Tu sempre ho has estat una mica?
D- De despreocupada?
C- No dona no, de nena...
D- Ah...
C- No és dolent.
D- Ni bo.
C- Avui he tingut un dia horrible.(els ulls se li tornen a omplir de llàgrimes)
D- No et preocupis, estan comptats, venen un cop cada 28 dies, més o menys...
C- No em sento bé...
D- Ho veus tot gris?
C- Negre.
D- Vols una tauleta de xocolata? 

C i D somriuen, D li porta la xocolata d'emergència guardada a la nevera, C en talla un tros i el mastega, amb els ulls encara humits.

Creant diàlegs, perquè sí. II

- M'encanta quan puc tornar a posar el nòrdic.
- El fred, t'agrada.
- No m'agrada quan només tinc llençols, no ho se, no m'hi trobo bé.
- Recordo el soroll de les onades.
- Hi tornaries?
- Sempre. Tu, en canvi...
- Jo hi estic bé aquí.
- T'adaptes ràpid.
- No et pensis. El nòrdic em fa sentir protegida.
- No pots passar-te el dia dormint.
- Qui m'ho prohibeix?
- No tens res millor a fer?
- Les maletes. Seria una bona opció.
- Les nits fan pensar massa.
- Les galetes estaven dures, no t'han sortit massa bé.
- No eren per ningú.
- Però vas fer-me-les tastar.
- Dorm, o vola.
- Crec que volaré ben lluny, quan tot hagi acabat.
- Jo t'esperaré, escoltant el mar potser.
- No cal.
- Per què?
- No m'agrada que la gent esperi res de la gent. Ni que esperin. No m'agrada la paraula esperar, sona malament.
- Solíem buscar paraules que ens agradaven, te'n recordes?
- No.
- Truita, forquilla, llimona.
- No, no ho recordo.
- Ho has oblidat?
- Bona nit.
- Et desperto? Demà...
- No, no m'esperis. Seré ben lluny.
- Sota el nòrdic.
- Però lluny.

Creant diàlegs, perquè sí. I

A- Has pensat mai en desaparèixer?
B- Desaparèixer?
A- Sí, deixar d'existir, esvair-te.
B- No acostumo a pensar coses com aquestes.
A- Deixar de sentir la pressió, la necessitat de quedar bé, de seguir unes obligacions, unes normes...
B- Has tingut un mal dia?
A- No. Només et faig una pregunta com una altra.
B- No és una pregunta qualsevol. No et trobes algú i li dius "hola et ve de gust desaparèixer?"
A- (Somriu) ...si algú em digués això, li diria que sí. I desapareixeríem junts.
B- Estàs com una cabra.
A- Ara bromejava, només m'imaginava la situació...
B- Sempre amb el cap al núvols.
A- Hi has pensat mai?
B- Com?
A- Sí, en fer-te petita, minúscula, microscòpia i pam! no ser-hi.
B- Encara amb això?
A- És que encara no has contestat.
B- A vegades dius unes coses...
A- A vegades penso en veu alta, suposo.
B- Preguntes surrealistes. Descansa, relaxa't, no se...
A- No t'estic dient que jo vulgui fer-ho, tan sols pregunto...
B- Sí.
A- Què?
B- Que sí.
A- Com?
B- Que hi he pensat.