Serà una "regular-profe"?

Un dia.
Sí.
Queda un dia per acabar el curs amb els astronautes i aquí estic jo, que no ho assimilo! Però que difícil és!
Sóc sensible, sí, molt sensible, però a la vegada la vida em va fent forta i en aquest cas, la vida, no se que m'ha fet exactament que m'ho estic guardant tot a dins, tot perquè no tinc ganes d'estar trista...
He gaudit dels últims dies amb ells, ben feliç, que així és com m'han de veure! Però sóc conscient que demà aquesta felicitat estarà combatin amb unes ganes de plorar brutals perquè haurà arribat definitivament el moment final, on jo, Irene Soler Ramos, baixo del coet on vaig pujar fa un any i mig i deixo els meus astronautes en el seu viatge espacial.
Avui, hem fet la nostra última conversa.
Com ens agrada fer converses! En Roger m'ha dit que el que més li ha agradat de P5 són les converses, ens hem endinsat en tants de temes: vida, mort, amor, pobresa, crisis, polítics, somnis, sentiments... de tot, hem parlat de tot, i, aquests nens i nenes de cinc anys, han reflexionat més que molts adults i han arreglat el món amb les seves paraules i pensaments. Filosofia en estat pur.
En la nostra última conversa hem parlat del que menys i el que més ens ha agradat, ha estat divertit. En Marian m'ha dit que no li agrada quan crido, perquè l'espanto! (sí, a vegades les mestres ens alterem - carita sonrojada -) l'Alex quan el faig treballar massa! i molts han dit que no hi havia res que no els agradés...
Quan l'astronauta Arnau va arribar ha estat un dels punts en comú més triats com a "millor moment" i és que va marcar un abans i un després en el vincle del grup, vam iniciar el viatge a la lluna.
Però un nen, en Marcos, ha anat més enllà. En Marcos és un nen molt especial (sempre ho dic de tots, ho se!) en Marcos és sensible, sap raonar i sap entrar més enllà dins del que sent ell o els altres. Amb les converses que fa a casa seva més les que fem a l'escola ha anat treballant molt això dels sentiments i ha evolucionat molt en aprendre a expressar-los. M'agrada d'en Marcos que fa teatre i que no li agrada l'esport, jo era igual, sóc igual. L'entenc i se que possiblement li passi tota la vida això de no ser esportista però tenir un talent artístic dins seu. És l'actor. És que els astronautes a part del que volen ser de grans tenen molt clar què és el que ja són a dia d'avui i ell, és actor.
Avui, quan la conversa transcorria ha tornat a aixecar la mà. Ja havia parlat, però possiblement, si volia intervenir, és que hauria estat fent ballar el cap per algun dels seus pensaments...
"Digues Marcos..." he dit.
"Doncs que...de tot aquest temps, jo m'enrecordo de quan vas arribar i se exactament el que vaig pensar".
"Exactament el que va pensar????" he pensat per dins, deu meu, això és molt fort, no m'ho havien dit mai, però tenint en compte la memòria bestial d'aquest nen he volgut saber-ho de seguida, perquè possiblement i crec del cert que si ho diu és perquè ho recorda.
"I què vas pensar, Marcos?"
"Vaig pensar... - ha començat - serà una bona profe? serà una mala profe? serà una regular profe?"
(Una REGULAR PROFE, m'ha encantat la definició)
" I ara, doncs ja ho he descobert."

I calla. I s'acaba la intervenció. I es queda la mar de satisfet. Si home! Tots voleu saber què pensa ara no? Jo també, per això l'he animat a continuar parlant...

"I què has descobert...?"

"He descobert... que ets la millor profe del món".

I jo m'he aguantat les llàgrimes i he pensat que el que més m'ha agradat de tot no és que em digui "la millor profe del món", no; és que ell sol sigui capaç de recordar què va pensar, que fes una enquesta prèvia i que ara l'avaluï com a resultat final, traient les conclusions que treu, siguin les que siguin.
En Marcos m'ha somrigut i jo li he donat les gràcies i només desitjo que no es trobi a gaires "regular profes" pel camí perquè es mereix, es mereixen, que totes les que passin siguin considerades les millors profes del món.
I ara ell deu estar preguntant-se com serà la següent... i jo només espero que els astronautes tinguin el luxe de seguir volant tan alt com han arribat a fer fins a dia d'avui.
Que mai ningú els hi tregui el combustible al seu coet.

El vol amb destí X ha estat anul·lat per motius Z. (segona part)

4. Jugar

Gordon's wine bar

B - Mira!

A - Un bar.

B - Un bar. Ens ha descobert.

A - Ens ha descobert i...hi hem d'entrar?

B - Es clar, això funciona així.

Entren

A - Uau, m'encanta.

B - Uau.

A - Només hi ha vi.

B - Doncs que sigui una ampolla.

A - De vi blanc.

B - Perfecte.

S'asseuen

A - I a què et dediques tu?

B - No funciona així.

A - Ah no?

B - No. (pausa) Que t'apassiona a tu?

A pensa, dubta però segueix el joc.

A - La platja, buida. Amb el soroll de les onades i l'olor a aigua salada.

B - Bé...

A - Sense què no pots viure, tu?

B - Sense cafè. Cafè al bar, cada matí, a soles amb el meu cafè. I tu?

A - Sense música. Li posaria banda sonora a la meva vida.

B - Que destitjaries més que res en el món?

A - Volar.

B - I que sigui real?

A - Viure.

B - Ja vius.

A - Viure intensament, cada dia.

B - I què desitjaries...ara mateix?

A - (fa que no amb el cap)

B - Què?

A - Em tocava a mi, ara has perdut. S'ha acabat el joc.

(pausa)

B - D'acord, ara pots triar. Una altra ampolla de vi o sortir a fer coses que mai hem fet abans en aquesta ciutat.

A - Tot és tentador.

B - Ho decidim com es decideixen les coses a la vida.

A - Amb l'estòmac ple?

B - No, tirant una moneda a l'aire.

5. Sentir

Estirats a Regents Park.

B - Deu coses que vols fer avui.

A - Que un esquirol puji a sobre meu. Menjar un cupcake de color blau. Dormir a un parc. Colarme al metro o l'autobús. Menjar sushi. Veure la noria de nit, amb un mojito a la mà. Riure. Enviar una postal, una de sola, a la primera persona que em passi pel cap. Perdre'm. Ballar.

B - Te'n recordes que estem aquí...de pas, oi?

(pausa)

A - Per un moment me n'havia oblidat.

Somriuren i tanquen els ulls.


6. Oblidar

Aeroport. Endemà

A - Ja tinc la meva maleta.

B - Sort de les taquilles, si no, lo de ballar o perdre't hagues sigut difícil.

A - Hagués escollit l'opció 1.

B - Quina?

A - Beure ampolles de vi...

Els dos riuen.

B - Al final. No hem fet les deu coses.

A - Ja, però les que hem fet valen per deu.

(pausa)

B - Que hi vas a viure a Los Angeles?

A - No, no funciona així, recordes?

B - Sí...res de preguntes simples.(pausa) Que és el que et mou a agafar aquest avió?

A - Desitjo conèixer la ciutat.

B - I viure, intensament.

A - Sí.

B - Sí. Com aquest dia, oi? Intens.

A -Ha estat fantàstic, però...tot...això...en fi...ara...

B la talla.

B - Tranquil·la.

A - què?

B - oblida-ho tot.

A - Com?

B - Això no compta, avui no ha existit.

B somriu. A torna el somriure, es giren i cadascú camina cap a la seva terminal arrossegant les seves respectives maletes.

El vol amb destí X ha estat anul·lat per motius Z. (primera part)

1 - Perdre

Aeroport. Vol anul·lat. Pròxim vol l'endemà. Londres.

A - Merda, merda, merda...

S'acosta un personatge al que li direm B.

B - Tot bé?

A - No, bé no.

B - Mmm...

A - Bé no.

B - Ja...

A - M'han  anul·lat el vol, havia d'estar volant a Los Ángeles i ara em trobo aquí, a Londres... amb una maleta enorme...i...mira...pfff...

B - Hi ha taquilles.

A- Com?

B - Hi ha taquilles.

A - A Londres?

B - A l'aeroport, pots deixar la maleta i, no se, aprofitar el dia.

A - Aprofitar...

B - Sí.

B segueix el seu camí.

A - Merda...


2. Trobar

Aeroport de Londres, parada de taxis,

A - Ei!!

B es gira

B - Ei!

A - Voldries compartir...això...un taxi?

B - On vas?

A - A Londres, quina pregunta, on vols que vagi...on vas, tu? Suposo que has perdut el mateix vol que jo. Suposo...clar.

B - Potser vaig a Londres perquè he decidit volar fins a Londres, no?

A- Ah, perdona, si (pausa)...de totes maneres, el taxi...mmm...el podem compartir igual, no?

B - Si, si. L'he perdut.

A - El taxi?

B - El vol, he perdut el vol.

A- Taxiiiiiiiii!!!!!!

A i B pujen al taxi fins a Londres.

3. Descobrir

Interior, taxi.

B - I què faràs?

A - quan?

B - Avui.

A - Ah, avui. (pausa) I tu?

B - Deixaré que Londres em descobreixi.

A - Que tu descobreixis Londres, vols dir.

B - No, no he volgut dir això.

A - Ah no?

B - No, jo ja conec Londres.

A - Jo també, conec Londres.

B - Vols venir?

A - A on?

B - A deixar que Londres et descobreixi.

(pausa)

Fins que s'acabin els números

Sala de psicomotricitat. Fosca (persianes baixades i qualsevol vidre per on pugui entrar la llum tapat amb paper negre). Tarda. Nens i nenes de P5. Una llum negra (aquella llum de les discoteques que converteix els colors blancs en fosforecents) penjada. Nens i nenes vestits de blanc. Irene (jo): mestra.

Irene: ara podeu anar passant dins la sala, però qui vulgui es podrà quedar a fora a fer missatges secrets!
Tots: ualaaaaaaaaaaa!! com? commm? commmm?
Irene: amb suc de llimona, vosaltres escriureu i serà tot invisible, després entreu a dins i us acosteu a la llum negra i ja veureu...

Els astronautes al·lucinen al veure com els seus missatges secrets cobren vida dins la sala. 
Primer escriuen el seu nom.
Després escriuen "hola" seguit del nom d'algún company.
Després escriuen "Martin et trobem a faltar".
"Martín torna d'Argentina"
"Hola astronautes"
I fins i tot acaben escrivint "T'estimo".

L'activitat ja porta una hora de durada i està a punt d'acabar.
I jo, que ja fa estona que me'n moro de ganes, decideixo escriure el meu missatge secret.
El meu.
Agafo el pinzell.
El suco al suc de llimona.
I escric.

Dins la sala, els nens i nenes riuen, ballen i criden de l'emoció per fer una activitat tan original i diferent al que fem sempre.
Una activitat BRILLANT.

Agafo el meu missatge, l'acosto a la llum negra.

Irene: astronautes! Mireu, va, a veure qui llegeix el meu missatge secret!

Tots llegeixen a l'hora, alguns a gran velocitat, d'altres entrebancant-se pero ensortint-se...

"NO US OBLIDARÉ".

Tots criden, alguns aplaudeixen, d'altres, ni tant sols miren i alguns miren i no fan ni cas,

La Marta se m'acosta.

Marta: Irene...
Irene: què?
Marta: això que has fet m'ha agradat tant......
Irene: ah si? Tant?
Marta: sí...
Irene: quant?

La Marta pensa, dos segons, només pensa dos segons i diu...

Marta: ...fins que s'acabin els números.
Irene: què?
Marta: m'ha agradat fins que s'acabin els números!

La Marta no sap dir infinit ni és cursi per dir fins el cel. La Marta utilitza les seves pròpies paraules per definir l'emoció que sent.

I jo, Irene, mestra de P5,sento que és la frase més bonica que m'han dit en TOTA LA MEVA VIDA.

Decisión tomada

decisión

1. f. Resolución o determinación acerca de algo dudoso:
   la decisión del árbitro era irrevocable.

Raquel entra a la cafetería, como cada mañana.

Camarero - Buenas, ¿Qué quieres?

Raquel - Se sienta  No lo se.

Camarero - No lo sabes.

Raquel - No, no lo se.

Camarero - Me espero.

Raquel - Podrías pasar la mañana esperando que me decida. Canta.

Camarero - Hay muchas cosas.

Raquel - Canta.

Camarero - ¿Te lo canto todo, en do menor?

Raquel - Salado.

Camarero - Bocadillo de fuet, queso, salsichón...

Raquel - Cortándole No, no, dulce.

Camarero - Croisant, caña de chocolate, donut.

Raquel- ¿de chocolate?

Camarero - ¿la caña?

Raquel - el donut.

Camarero - No, el donut normal, de los de toda la vida. 

Raquel resopla.

Camarero - Oye, ¿empezamos por lo que quieres tomar?

Raquel - Lo de siempre.

Camarero - Eso me gusta más. Café con leche, con la leche que no arda pero que no esté fría, para la señorita.

Raquel- Gracias.

Camarero - ¿Y por qué no comes también lo de siempre?

Raquel - Si nunca como nada.

Camarero - Por eso.

Raquel - Tengo hambre Jorge, tengo hambre. En casa me he quedado sin mis galletas digestive de chocolate blanco, que son entre dulces y saladas. Y ahora me veo obligada a elegir otra cosa.

Camarero - Que marrón.

Raquel - No, no, si es genial.

Camarero - ¿Ah sí? Perdona pero no lo hubiera llamado exactamente genial.

Raquel - Claro, no me voy a pasar la vida desayunando lo mismo.

Camarero - Pero ahora no sabes que...

Raquel - Pon me lo que quieras. Me arriesgo.

Camarero - ¿Cómo?

Raquel - Lo que quieras, traeme lo primero que veas, lo que más rabia te de.

Camarero - No te arriesgas.

arriesgar conjugar ⇒

1. tr. Poner a riesgo:
   arriesgaría mi vida por ti. También prnl.
   ♦ Se puede construir con la prep. a seguida de infinitivo y con la prep. en: no quiere arriesgarse a salir con él;
   se arriesgó mucho en este negocio.
   ♦ Se conj. como llegar.

Raquel - Que si...

Camarero - No Raquel, te limpias las manos. Arriésgate, elige.

elegir conjugar ⇒

1. tr. Escoger, seleccionar:
   elige, ¿cara o cruz?
2. Nombrar por elección a alguien:
   ha sido elegido por mayoría absoluta.
   ♦ Irreg. Véase conj. modelo. Tiene doble p. p.: uno reg., elegido, y otro irreg.,electo.

Raquel - No...es la cosa más horrible del mundo. No paro de pensar, en si elijo una cosa, cuantas cosas que no elijo me estoy perdiendo, ¿Y si la que elijo no me gusta eh? ¿Y si no me gusta? ¿Y si me sale mal? 

Camarero - Si confías en tus decisiones, siempre te servirán de algo.

Raquel- no confío en nada...

Camarero - deberías confiar más en...

Raquel - Fuet con queso.

Camarero - ¿Qué?

Raquel - Quiero un bocadillo de fuet con queso y que sea lo que tenga que ser. Ala, ya está, decisión tomada.

El meu millor nino

En Joel és científic. No vol ser-ho de gran, no. Ja ho és. M'encanta que ho sigui, m'encanta que confii en ell mateix, per què ha d'esperar a ser gran per dedicar-se a allò que l'apassiona? Ho té clar i ho fa. A casa té un laboratori, des de fa tant de temps que fins i tot la cadira se li va quedar petita. 

En Joel té les coses clares, sap que 1+1=2 i li costa entendre aquelles coses més "màgiques", creu que una "nou del perdó" mai et xiuxiuejarà perdó a la orella perquè no pot parlar, sap que els monstres no existeixen tot i que li agrada dibuixar-los, vol saber el per què de tot i més, investiga, apren i ens ensenya, m'ensenya.

En Joel mai em diu "t'estimo" ni ve a donar-me abraçades, ell no em demostrarà els seus sentiments, ell no plora ni està trist, únicament va demostrar en paraules la seva tristesa quan l'astronauta Martín va marxar "mama la aventura se ha terminado" va verbalitzar.

Sempre que li pregunto si em trobarà a faltar em diu que no, que li és igual.

Quan em van fer un escrit pel meu cumple, ell no va escriure res, "no escriuràs res Joel?" "no, ja t'he fet tres globos en forma de cor!!!!"

Què pesada la Irene, deu pensar, tres globos de cor!! Això ja era una gran sorpresa per mi, una mostra d'aquell carinyo que se que té i no demostra amb el seu caràcter fort.

Avui en Joel ha portat un nino astronauta.

"Aquest és el meu millor nino, és l'astronauta més bonic que tinc".

L'he posat a un bon lloc de la classe, i a les 4.30 quan marxàvem li he recordat que se'l deixava.

"No Irene, m'ha dit, és un regal per tu"

"Em regales el teu millor astronauta????"

Ha fet que sí amb el cap i ha marxat, jo no m'ho acabava de creure. Quan ja em retirava, he passat per la plaça i just me l'he trobat.

"Gràcies Joel, m'ha agradat molt el regal".

"No...és...és que te l'he donat, bueno, te l'he regalat perquè sempre te'n recordis dels astronautes".

I ha marxat.

I a mi, se m'ha posat la pell de gallina i els ulls plens de llàgrimes.

I ja no he pogut dir ni pensar en res.

Una semana más.

A- ¡Cuanto tiempo!

B- una semana...

A- ¿si? Ah...mmm...puede, es que necesitaba contarte...y uf...pierdo el control del tiempo... (ríe)

B- no, si yo... también... Una semana puede parecer un siglo...¿verdad?

(A asiente)

B- ¿nuevos desastres en la vida?

A- ¡siempre!

(Se ríen las dos)

(Pausa)

A- ¿por que todo es tan difícil?

B- Porque nos empeñamos en hacerlo.

A- Nosotras no.

B- No, nosotras no.

(Pausa)

A- Pero nos lo ponen difícil...

B- Ya, y no solo con los hombres, ¿eh? mira, el otro día me compré una T10 y la perdí, ¡me quedaban nueve viajes!

A- joder...

B- lo peor es que la perdí cuando hacia el transbordo de autobús.

A- uhh...

B- si, una mierda.(Pausa) Luego por la calle me encontré un euro.

A- un euro.

B- si UN Insignificante y mísero euro, pero pensé, me están compensando.

(Pausa)

A- yo la lié en una cafetería, me puse echa una fiera porque creí que me estafaban.

B- ¿y eso?

A- me daban un billete de cinco euros que no había visto en mi vida tía, en mi vida.

B- los nuevos.

A- si, efectivamente, los nuevos, ¿por qué coño ahora tienen que hacer billetes nuevos? 

B- se aburren tía, se aburren.

(Pausa)

A- en el trabajo es una mierda.

B- y en el resto...pff ni te cuento.

A- ni te cuento...

B- y si... ¿algún día las cosas salen bien?

A- eso me digo muchas veces y de repente me encuentro una de esas furgos con mensajes de Envialia, ¿sabes cuales?

B- si si..

A- leo esos mensajes que me hacen sonreir y sigo pa' lante.

B- una furgo...

A- sí, una puta furgo que me hace sonreir...aunque luego pienso, si todo fuera tan bien, ¿no? Si realmente las cosas salieran bien...seria aburrido, ¿sabes? Quedar contigo, por ejemplo, que mierda nos contaríamos, ¿lo bien que va todo?

B- ¿lo genial que es todo? "Todo va bien, nada nuevo!"

A-"¡ sin novedades! Todo bien...todo...¡igual!"

(Pausa, piensan, se miran)

B- que mierda.

A- si, que puta mierda.

B- y tienes razon...pero (piensa) ¿ y si...?

A- calla.

B- ¿qué?

A- y si nada, nada tía. Tu piensa en el euro.

B- ¿cómo?

A- piensa en el euro que te encontraste.  Ya hay cosas que van bien.

B- pero...

A- las hay.

B- y con las cosas de mierda...

A- nos reímos tía, de la mierda nos reímos. Y en el fondo nos lo pasamos bien.

A y B sonrien y piden otra cerveza, una semana más.

Els astronautes volen baix

Demà me'n vaig al Zoo amb els astronautes. És l'excursió de final de curs. "Final de curs" aquestes paraules em posen la pell de gallina. No puc ni pensar en deixar que els meus astronautes volin sols.
Encara recordo quan vaig arribar, fa dos anys (un any i mig, em corretgiria la Marta) i em miraven encuriosits però amb tristesa, perquè portaven una ratxa de mestra rera mestra sense cap que s'hi quedés fixa. Que dur, tan petits. Em va costar guanyar-me'ls, tenien un escut-barrera-anti-carinyo, per tot el "mal" que els havien fet, per dir-ho d'alguna manera. Ja no volien entregar-se a ningú.
"Tu també te n'aniràs, com totes?" van ser les primeres paraules d'en Victor. "Uau" vaig pensar. No serà feina fàcil però..."manos a la obra"!
Després de demostrar-los que treballar no volia dir només estar assguts a la cadira amb una fitxa davant, que l'art no era tan sols seguir el meu model, que les mates són molt divertides i que aprendre a escriure i a llegir pot ser una gran aventura, vam començar a entendre'ns millor. S'acabava el curs, i els astronautes (que aleshores encara es dien conills) ja omplien la meva vida amb un toc molt "interestelar".
I jo, que no suporto lligar-me, vaig confirmar escola per tal de continuar aquest viatge en nau espacial.
I la vida m'ho va permetre.
El sms dient-me "Escola Sedeta confirmació" va arribar durant les vacances d'estiu i jo vaig saltar d'alegria pels carrers de Nova York sota una xafogor infernal, abraçant-me a la Miriam i l'Ana, que havia conegut una setmana enrera i que ja cridaven emocionades per la notícia.
Quan va acabar l'estiu, ells eren l'únic que trobava realment a faltar. Si no, m'hagués quedat feliçment a viure allà.
Al sembre m'esperaven a la fila amb un somriure d'orella a orella.
Que màgic va ser recuperar la nostra dinàmica i veure que ja funcionava tot per si sol, ja ens coneixiem, ja ens enteníem i fins i tot teníem nous passatgers que es van adaptar de seguida.
Tot anava molt bé, i quan les coses van bé passen ràpid, i tot va passar massa ràpid i,de cop, em trobava a setmana santa dient adéu al capità astronauta que marxava a Argentina. Sabent que arribaria a la lluna, però dient-li adéu mentre em contenia les llàgrimes perquè ell no les veiés. I ja va ser prou dur, i cada vegada que parlem de la tristesa ells diuen "quan en Martín va marxar" i no se n'obliden ni un segon.
Però després de setmana santa el temps s'accelera encara més i ara queden tres setmanes.
Tres setmanes per separar-me dels astronautes i deixar que segueixin sense mi el seu camí a la lluna.


El setembre que ve, estaran a la fila, esperant amb un somriure nerviós la nova senyu astronauta.
I jo els trobaré a faltar tant...