- AL.

A - Me n'adono, ho se, que tiro per un camí i ho faig ben bé a cegues!

B - És de valents això.

A - Ja, però em diuen "obre els ulls", no fos cas que t'estampis!

B - Els fas cas?

A - No, no els faig cas, sempre he estat una mica, com ho diria...

B - Despreocupada?

A - No, això, no, al contrari, em preocupo més del compte de coses que no són tan importants, una mica...lliure, no se, una mica...amb ales.

B - És de valents tenir ales. Sempre que les facis servir clar...

A - No sempre, però de tant en tant alço el vol. No podria estar-me quieta!!!

B - No cal que ho juris. Tens una vida intensa.

A - Sí, acostumo a posar-hi intensitat a tot, és com el meu ingredient secret saps? Intensitat a les amistats, intensitat a l'amor, insensitat a la feina, a les passions...

B - Envejable!

A - Però un dia em va passsar, que de tanta intensitat, vaig començar a còrrer, alçar el vol...tot això recorda que ho faig a cegues eh? i clar, vaig xocar...

B - Vas xocar?

A - Sí, em vaig donar un cop que vaig veure les estrelles!

B - Són maques les estrelles.

A - Per què? A mi no em semblen maques, a mi m'esgrarrifen les estrelles, em recorden que sóc insignificant en aquest univers....que visc sobre una esfera anomenada Terra flotant en mig de l'espai....em posa la pell de gallina...

B - Tots tenim por.

A - Aleshores em pregunto si estaré fent les coses de la millor manera... en aquest univers inmens, perquè no faig res del que esperarien que fes, saps? faig el que faig m'apassiona...però, ostres...i la meva vida personal?

(pausa)

B - Al final...tan sols es tracta de disfrutar amb el que fas... sigui personal, professional, passional... més o menys tot el que acaba en -AL !

(A somriu. B li torna el somriure. Silenci llarg. A desplega les ales i alça el vol)

Lágrimas artificiales.

Podría ser el título de una canción, un poco cutre, quizá de amor, drama y esas cosas que ahora mismo desconozco o veo lejos. Podría ser el título de un corto pero tampoco me convencería del todo.
Pero no.
Es mi nueva adquisición. Es que a mi médico no le basta con las lágrimas de verdad que ya me salen solas entre las noticias bomba de esta semana o los agobios acumulados, ¡no! ¡no basta Irene! Ponte estas lágrimas artificiales más o menos cada hora porque tu ojo ha sufrido una pequeña rasgadura (¿existe este palabro?) en la cornea. ¿Qué?
Empecemos por el principio de los tiempos.
Viernes, acumulación de sueño y cansancio de semanas atrás, no recordando el día de despertarme sin alarma (¡ah sí! cuando estuve con la gripe de las narices). Pues eso, no recordando el día de levantarme sin alarma "¡por placer!" Pero es Carnaval, y toca animarse un poco porque carnaval carnaval, carnaval te quiero y bailaremos sin parar...pues mi ojo derecho no quiere bailar, no quiere bailar y por no querer no quiere ni abrirse. Oh no! Pienso, otra pestaña de rímel atravesada, sí, el rímel que me puse el día anterior para intentar borrar esa mala cara y ojeras de haber estado "llorosa" al saber que Martín se iba, ese rímel que olvidé porque nunca me pinto en mi día a día. Pero no parecía haber nada ahí dentro, eso sí, dolía y dolía, y fui al cole a ciegas. A las nueve de la mañana estaba en la sala de profes con profes poníendome suero buscando y rebuscando y mis niños solos por ahí, mientras descartaban cualquier cuerpo extrañó. Será conjuntivitis dedujeron, joder, ahora esto, pensé yo, ¿es un juego? rodar con gripe, rodar con conjuntivitis, ....pues antibiótico para el ojo y visita al médico, después de disfrazarnos de PALLASSOS ANTIRETALLADES "RIEM PER NO PLORAR" , y que Martín me diga "pero Irene, no protestem, que és Carnestoltes..." y yo me sienta mal porque todo lo acaban pagando los niños.
Llego al médico y llaman "IRENE SOLER"  y nos levantamos dos chicas.
Sí.
¿Perdona, ha dicho Irene Soler?
Sí,
Es que soy yo.
Yo también...
¿Te llamas Irene Soler?
Sí ¿Tu también?
Si.
Lo repetimos algunas veces. Un poco como colega donde está mi coche.Después nos entró el ataque de risa, a nosotras, a la médico, y a toda la sala de espera, mientras yo volvía a esperar, enrojecida y diciéndoles "Es que nos llamamos igual...".
Después de pensar que realmente mi vida era una vez más el Show de Truman, me examina el ojo, no hay conjuntivitis, me manda a oftalmología de urgencias. Cojo un taxi, porque el dinero que ahorro me lo acabo gastando en taxis, en días de cansancio absoluto o días de urgencia absoluta, porque no olvidemos que todo esto tenía que ocurrir en tiempo record ya que me esperaba "Sopa de LLetres produccions" para seguir rodando "Mientras ELLOS", con una invitada especial.
Oftalmólogo de urgencias, me mira, examina, y dice, "tienes ulceritas en la cornea".
¿Qué? ¿Me voy a morir? ¿Perderé un ojo? Señor, que yo tengo que ver la webserie acabada.
No es grave.
Pero ¿Por qué?
Esto sale del cansancio, no dormimos bien y el ojo queda entreabierto, la córnea se seca y salen estas ulceritas, tienes que ponerte el antibiótico que ya has usado y lágrimas.
¿Lágrimas? ¿Quiere que llore?
Lágrimas artificiales, una cada hora, todo el rato, muchas lágrimas aritificiales.

Arribarà fins la lluna, si s'ho proposa.

Em sento ofegada, per tantes coses...de sobte avui és encara més gran la sensació. Sabia que arribaria aquest moment, tard o d'hora en Martín tornaria a l'Argentina perquè les retallades de merda han deixat als pares sense feina i obligats a reprendre el camí pel qual van venir.

Jo ho sabia però mantenia l'esperança.

Ell només té cinc anys i és un més dels 25 astronautes dels que sóc mestra des de fa un any. Potser no ens diríem astronautes si no fos per ell. És especial, tots ho són en molts aspectes, ell ha tingut la capacitat de descol·locar-me amb les seves frases i pensaments des que el vaig conèixer. Ell tenia ganes de tornar a l'escola després de l'estiu "es clar Irene, per veure't a tu, però sempre recordava la teva cara...". Ell pregunta d'on caurà, quan algú diu "sembla que fa ullets, està a punt de caure...", ell em va ensenyar les "cançons d'autopista" ell no entenia perquè no podia tenir un bebé a la panxa si m'agraden tan els nens, i em deia "però a veure, casa't amb algú!" però ell ja em va avisar, "tranquil·la, que si marxo a Argentina, segur que vindrà un altre nen guapo i els seus avis viuran aquí". 

I aquest dia ha arribat, i jo veig com flaixos tots els moments viscuts i em sento com si m'abandonessin i odio que la vida sigui un lloc de pas, on les persones t'acompanyen durant un temps i després potser, no t'acompanyen més. I sí, ja ho se, ens hem d'acostumar a aquesta sensació, i sí, ja ho se, com a mestra no he de implicar-me tan, però que vols que et digui, no se no implicar-me i porto un any i pico compartint més temps amb aquests nens que amb ningú més, com no he d'estimar-los? Com no he de sentir-me així?

I em fa mal saber que em queden dues setmanes de Martín, amb mi ha après tant...i a la vegada jo he après tant d'ell...

Em va tranquilitzar quan vaig dir que mai més tindriem un dia com el 12-12-12 dient-me que l' 11-12-13 segur que seria també especial...i jo no l'oblidaré durant 11-12-13 ni mai més, i realment em sabrà greu si ell m'acaba oblidant, perquè és el que té se la mestra d'infantil, no? Jo ni m'enrecordo de la meva...

I quan ell no hi és, hi ha un buit i de cop em quedo sense "moltes" frases que he anat compartint durant molt de temps amb tots vosaltres. Reflexions i pensaments que demostren una visió de la vida tan madura i innocent...

Qui va dir que ser mestra era fàcil? Potser no en se...

D'ell, en sentirem a parlar, n'estic segura, perquè arribara molt lluny.

Arribarà fins la lluna, si s'ho proposa.

Bon viatge astronauta...