El meu millor nino

En Joel és científic. No vol ser-ho de gran, no. Ja ho és. M'encanta que ho sigui, m'encanta que confii en ell mateix, per què ha d'esperar a ser gran per dedicar-se a allò que l'apassiona? Ho té clar i ho fa. A casa té un laboratori, des de fa tant de temps que fins i tot la cadira se li va quedar petita. 

En Joel té les coses clares, sap que 1+1=2 i li costa entendre aquelles coses més "màgiques", creu que una "nou del perdó" mai et xiuxiuejarà perdó a la orella perquè no pot parlar, sap que els monstres no existeixen tot i que li agrada dibuixar-los, vol saber el per què de tot i més, investiga, apren i ens ensenya, m'ensenya.

En Joel mai em diu "t'estimo" ni ve a donar-me abraçades, ell no em demostrarà els seus sentiments, ell no plora ni està trist, únicament va demostrar en paraules la seva tristesa quan l'astronauta Martín va marxar "mama la aventura se ha terminado" va verbalitzar.

Sempre que li pregunto si em trobarà a faltar em diu que no, que li és igual.

Quan em van fer un escrit pel meu cumple, ell no va escriure res, "no escriuràs res Joel?" "no, ja t'he fet tres globos en forma de cor!!!!"

Què pesada la Irene, deu pensar, tres globos de cor!! Això ja era una gran sorpresa per mi, una mostra d'aquell carinyo que se que té i no demostra amb el seu caràcter fort.

Avui en Joel ha portat un nino astronauta.

"Aquest és el meu millor nino, és l'astronauta més bonic que tinc".

L'he posat a un bon lloc de la classe, i a les 4.30 quan marxàvem li he recordat que se'l deixava.

"No Irene, m'ha dit, és un regal per tu"

"Em regales el teu millor astronauta????"

Ha fet que sí amb el cap i ha marxat, jo no m'ho acabava de creure. Quan ja em retirava, he passat per la plaça i just me l'he trobat.

"Gràcies Joel, m'ha agradat molt el regal".

"No...és...és que te l'he donat, bueno, te l'he regalat perquè sempre te'n recordis dels astronautes".

I ha marxat.

I a mi, se m'ha posat la pell de gallina i els ulls plens de llàgrimes.

I ja no he pogut dir ni pensar en res.