Recordo que em va fer un "vuelco el corazón" per un moment, de saber quan especial era allò, que mai més no es tornaria a repetir. En la nostra vida.
Vaig cridar un "12-12-12 deu meu, quin dia més màgic!!!!!! sabeu que sempre apareixen dies especials? doncs aquest és més especial que mai, perquè mai més tindrem tres números iguals...perquè els anys aniran passant 2013, 2014, però clar, el del mig només arriba fins el dotze, que és desembre i torna a l'1...uauu...és un dia súper màgic...."
En aquell moment va haver-hi una gran pausa. La majoria dels nens i nenes no estaven entenent la complexitat de les meves paraules, ni el per què de la meva sobtada emoció: aquesta tia està boja! Devien pensar. Però és divertida perquè tot la fa emocionar, segur... ells, ja n'estaven acostumats.
Peró en Martín, que inexplicablement tenia aquella connexió, aquella sensibilitat emocional tan gran que era capaç de empatitzar en tot, s'acostà a mi, em va mirar, amb el seu usual somriure i em va dir:
"Tranquil·la, que l'any que ve tindràs el 11-12-13 i també serà especial."
Em van brillar els ulls al sentir-ho i se m'omplen de llàgrimes tant sols recordar-ho, "és increible aquest nen", vaig pensar.
Un trimestre més tard en Martín va marxar a Argentina i ens va deixar un buit entre els astronautes. Es trobava tant a faltar...
Des d'aleshores m'he enrecordat d'ell i les seves frases i anècdotes no han deixat de ballar pel meu cap en tot aquest temps i sempre he sabut que demà 11-12-13 el trobaré més a faltar encara, que ni tant sols posaré la data perquè ja no sóc tutora i no podré dir "fem la data gegant en un full que és especial" i que no podria suportar que fos un dia més, un dia normal.
Només per la seva rapidesa de pensament i la seva sensibilitat en dir-m'ho crec que demà, 11-12-13 ha de ser un dia màgic, i si no per mi, feu entre tots que ho sigui, que les dates passen i són irrepetibles, com la mateixa vida.
