Prenc un cafè, sola, a l'aire lliure i penso en les oportunitats que no et donen en aquesta vida i en els esforços que fas sense gairebé tenir forces per fer-los i en les que coses se't giren i en tots els cops que no te'n surts i pensaves que si, que ho aconseguiries i després, suspiro i penso que el temps és cruel i que tanta pluja afecta els sentits i les percepcions de tot plegat i tan bon punt li dono la culpa als núvols, surt el Sol.
I me n'adono que penso massa i decideixo que no vull pensar més.
En res.
