Fins que s'acabin els números

Sala de psicomotricitat. Fosca (persianes baixades i qualsevol vidre per on pugui entrar la llum tapat amb paper negre). Tarda. Nens i nenes de P5. Una llum negra (aquella llum de les discoteques que converteix els colors blancs en fosforecents) penjada. Nens i nenes vestits de blanc. Irene (jo): mestra.

Irene: ara podeu anar passant dins la sala, però qui vulgui es podrà quedar a fora a fer missatges secrets!
Tots: ualaaaaaaaaaaa!! com? commm? commmm?
Irene: amb suc de llimona, vosaltres escriureu i serà tot invisible, després entreu a dins i us acosteu a la llum negra i ja veureu...

Els astronautes al·lucinen al veure com els seus missatges secrets cobren vida dins la sala. 
Primer escriuen el seu nom.
Després escriuen "hola" seguit del nom d'algún company.
Després escriuen "Martin et trobem a faltar".
"Martín torna d'Argentina"
"Hola astronautes"
I fins i tot acaben escrivint "T'estimo".

L'activitat ja porta una hora de durada i està a punt d'acabar.
I jo, que ja fa estona que me'n moro de ganes, decideixo escriure el meu missatge secret.
El meu.
Agafo el pinzell.
El suco al suc de llimona.
I escric.

Dins la sala, els nens i nenes riuen, ballen i criden de l'emoció per fer una activitat tan original i diferent al que fem sempre.
Una activitat BRILLANT.

Agafo el meu missatge, l'acosto a la llum negra.

Irene: astronautes! Mireu, va, a veure qui llegeix el meu missatge secret!

Tots llegeixen a l'hora, alguns a gran velocitat, d'altres entrebancant-se pero ensortint-se...

"NO US OBLIDARÉ".

Tots criden, alguns aplaudeixen, d'altres, ni tant sols miren i alguns miren i no fan ni cas,

La Marta se m'acosta.

Marta: Irene...
Irene: què?
Marta: això que has fet m'ha agradat tant......
Irene: ah si? Tant?
Marta: sí...
Irene: quant?

La Marta pensa, dos segons, només pensa dos segons i diu...

Marta: ...fins que s'acabin els números.
Irene: què?
Marta: m'ha agradat fins que s'acabin els números!

La Marta no sap dir infinit ni és cursi per dir fins el cel. La Marta utilitza les seves pròpies paraules per definir l'emoció que sent.

I jo, Irene, mestra de P5,sento que és la frase més bonica que m'han dit en TOTA LA MEVA VIDA.