Arribarà fins la lluna, si s'ho proposa.

Em sento ofegada, per tantes coses...de sobte avui és encara més gran la sensació. Sabia que arribaria aquest moment, tard o d'hora en Martín tornaria a l'Argentina perquè les retallades de merda han deixat als pares sense feina i obligats a reprendre el camí pel qual van venir.

Jo ho sabia però mantenia l'esperança.

Ell només té cinc anys i és un més dels 25 astronautes dels que sóc mestra des de fa un any. Potser no ens diríem astronautes si no fos per ell. És especial, tots ho són en molts aspectes, ell ha tingut la capacitat de descol·locar-me amb les seves frases i pensaments des que el vaig conèixer. Ell tenia ganes de tornar a l'escola després de l'estiu "es clar Irene, per veure't a tu, però sempre recordava la teva cara...". Ell pregunta d'on caurà, quan algú diu "sembla que fa ullets, està a punt de caure...", ell em va ensenyar les "cançons d'autopista" ell no entenia perquè no podia tenir un bebé a la panxa si m'agraden tan els nens, i em deia "però a veure, casa't amb algú!" però ell ja em va avisar, "tranquil·la, que si marxo a Argentina, segur que vindrà un altre nen guapo i els seus avis viuran aquí". 

I aquest dia ha arribat, i jo veig com flaixos tots els moments viscuts i em sento com si m'abandonessin i odio que la vida sigui un lloc de pas, on les persones t'acompanyen durant un temps i després potser, no t'acompanyen més. I sí, ja ho se, ens hem d'acostumar a aquesta sensació, i sí, ja ho se, com a mestra no he de implicar-me tan, però que vols que et digui, no se no implicar-me i porto un any i pico compartint més temps amb aquests nens que amb ningú més, com no he d'estimar-los? Com no he de sentir-me així?

I em fa mal saber que em queden dues setmanes de Martín, amb mi ha après tant...i a la vegada jo he après tant d'ell...

Em va tranquilitzar quan vaig dir que mai més tindriem un dia com el 12-12-12 dient-me que l' 11-12-13 segur que seria també especial...i jo no l'oblidaré durant 11-12-13 ni mai més, i realment em sabrà greu si ell m'acaba oblidant, perquè és el que té se la mestra d'infantil, no? Jo ni m'enrecordo de la meva...

I quan ell no hi és, hi ha un buit i de cop em quedo sense "moltes" frases que he anat compartint durant molt de temps amb tots vosaltres. Reflexions i pensaments que demostren una visió de la vida tan madura i innocent...

Qui va dir que ser mestra era fàcil? Potser no en se...

D'ell, en sentirem a parlar, n'estic segura, perquè arribara molt lluny.

Arribarà fins la lluna, si s'ho proposa.

Bon viatge astronauta...