Re-Tallat.

Se m'ha trencat la cafetera. Sí sí, la meva cafetera. No he arribat mai a adquirir una Nespresso però jo ja tirava amb la Nescafé Dolce Gusto, ja m'anava bé pels meus tallats matutins.
Me la van regalar els meus pares, un Nadal, ara ja fa quatre anys, em penso, sí, quatre anys. És una de les poques coses que vaig voler transportar de Girona aquí, perquè per damunt dels "records" que volia apartar estaven els meus cafès vitals. Completament vitals.
És el meu únic vici: el cafè. Únic vici que necessito diàriament per poder tirar el meu dia endavant. A veure, tinc més vicis, evidentment, tothom els té, no ens enganyem, però el cafè...el cafè és la meva droga. Allò sense el que no puc viure.No m'importa si és o no psicològic però jo el necessito.
És el primer en el que penso quan em desperto, separo el nòrdic de damunt meu i, mentre encara tremolo de fred, corro descalça a la cuina a encendre la cafetera perquè es vagi preparant; un cop fet això, agafo gairebé a les palpentes la roba que em posaré, ja que la fantàstica bombeta que vaig comprar un any enrere s'encén tan lentament que quan és encesa del tot ja estic a punt de marxar de casa i després, torno a la cuina, giro la palanqueta que va cap el color vermell perquè surti el cafè calentó amb aquell soroll característic, paro la palanca, i em sento de luxe al sentir-ne l'olor i veure'n el fum. Aleshores, deixo la tassa reposar mentre vaig a la dutxa, després, embolicada amb la meva tovallola torno a la cuina i gaudeixo lentament d'aquella tassa de "tallat" que fa directament la meva cafetera. Se que no és el millor cafè del món, ni el més barat, però és pràctic i em dona les forces necessàries per començar...i ara, què faig?
Torno d'una mani, he fet vaga, perquè encara que a penes arribi a final de mes amb el meu sou retalladíssim, un pis car i una vida cada cop més cara (encara que ja ni compri roba, ni surti cada dissabte, ni dini i sopi fora quan em doni la gana), he fet vaga. Em trauran cent euros (els quals no guanyo en un dia) però no puc quedar-me de braços creuats per cent euros mentre el país se'n va ves a saber on. S'ha de parar, i si alguna cosa encara està a les nostres mans, per inútil que sembli, és fer força, sortir al carrer i dir el que pensem...
Doncs això, torno de la vaga, pensant "bé Irene bé, fas el que has de fer" i com a mínim et sents millor perquè formes part d'aquesta lluita contra tota aquesta merda, i em ve de gust un cafè. Un cafè de relax mentre m'assec davant l'ordinador i començo a mirar-me això anomenat "concurs de trasllats" on no em donaran cap escola definitiva, però que he de fer. I què passa aleshores? Primer, decideixo provar de posar una càpsula de Nescuik, perquè el cafè potser després no em deixarà dormir, i em ve de gust un Nescuik calent, agafo la càpsula, com sempre, la col·loco a la cafetera, com sempre, espero a que es posi verd, com sempre, dono un toc a la palanca, comença a caure, sento l'olor...i pum, s'atura. Sí sí, s'atura i ja no surt Nescuik per enlloc, intento obrir la cafetera, res, intento treure la càpsula, res, intento fer alguna cosa i RES!

I ara què? No tinc diners, no puc comprar una nova cafetera i no puc viure SENSE CAFÈ!

SOS SOS SOS SOS SOS SOS SOS SOS SOS SOS SOS SOS SOS SOS SOS SOS SOS SOS SOS

Potser algú té una Nescafé Dolce Gusto que no vol...ah! jo tinc una wii que no vull, de fet anava a vendre aquesta wii que no vull, potser puc canviar wii per cafetera?
Joder, que no em podeu retallar el tallat! La meva vida no funciona sense tallat.
Un puto tallat retallat, "valga la redundancia".