Cançó d'autopista.

En Martín té cinc anys. És un dels meus alumnes. És especial, com cada un dels vint-i-cinc (sí, encara no hem arribat a vint-i-set, que estrany...), és intel·ligent i reflexiona sobre cada detall de la vida. Té un interior més absorbent que qualsevol esponja i espera que li ploguin els aprenentatges del cel, tot i que si no ho fan, "s'empapa" del que cada nou segon de la seva curta vida li ofereix. 
Tot s'ho pregunta i per això sempre aconsegueix rebre respostes que l'ajudin a extreure les seves pròpies conclusions. Li agrada això de treure conclusions, li agrada pensar i filosofar, sense ni tant sols saber que ho està fent. Sovint bateja les coses. Bateja coses a les que ningú ha donat nom perquè potser mai ningú els ha  donat aquella importància màgica i meravellosa que en Martín creu que es mereixen.
Érem a plàstica. Quan fem plàstica, m'agrada proposar-lis material i deixar que la seva imaginació voli en busca de noves creacions, convertint-se tots en artistes de cap a peus.
Mentre pintaven, vaig posar la ràdio, ja que no sempre els han d'acompanyar les típiques cançons infantils. A ells els agrada que sonin les cançons que sonen a l'ordinador dels pares o al canal de videoclips de la tele del seu menjador. Mentre s'endinsaven a les noves creacions, en Martín es va aixecar, acostar a la ràdio i, amb el seu accent d'argentí-català que el caracteritza i els seus ulls blaus brillants va dir pensatiu:

- Irene, aquesta és més una cançó d'autopista...

Escoltava la cançó i mirava al no res.

- Una cançó d'autopista - vaig repetir al sorprendre'm d'aquella nova paraula batejada - què vols dir? - vaig preguntar, sabent que la seva explicació seria més que emocionant.

- Doncs que  si la poses a la classe, he de tancar els ulls i imaginar-me la finestra del cotxe i com veig la carretera.

La cançó va seguir sonant, de fons, mentre jo quedava parada amb aquella bonica explicació. En Martín havia estat transportat pels records d'una cançó que l'enviaven fins a viatges per carretera amb els seus pares, explorant mons (pobles i ciutats que per ell són nous mons!), i jo el mirava, bocabadada, encantada amb aquella nova expressió.

- Va, torna al teu lloc i continua amb el teu magnific treball...- vaig dir-li suaument, mentre recordava totes aquelles cançons d'autopista que havien format part de la meva vida, quan encara tenia el Corsita amb mi, quan encara feia viatges on la carretera es movia a velocitat llum per les meves finestres, mentre conduíem de LLoret a Girona, Barcelona, Calafell, Cerdanyola....Madrid! 

Mentre escoltàvem, cantàvem i gaudíem.

Mentre no podíem viure sense encendre la ràdio i deixar que sonessin, a tot volum, totes aquelles "cançons d'autopista".