La Marta.

Era divendres i els meus alumnes, de tant sols quatre i cinc anys, em tornaven a veure arribar a classe amb una maleta. On va aquesta ara? Devien pensar, sempre traginant maletes amunt i avall, sempre fent-los passar un petit ensurt de si marxaré per no tornar.
          - Per què tens una maleta? - va preguntar l'Alex estranyat.
          - Perquè aprofito que tenim tres dies de festa per anar de viatge a Madrid. - vaig contestar amb un somriure d'orella a orella; de fet, me'n moria de ganes de que comencés aquell cap de setmana més llarg de l'habitual.
            Normalment, la meva explicació sobre un viatge sobtat hagués anat seguida instantàniament per qualsevol dels meus alumnes amb un dels seus "però tornaràs??", però aquest cop no va ser així, no van arribar a temps ja que abans que algú obrís boca, la Marta, emocionada, va saltar de la cadira i va cridar:
          - A Madrid??????!! Jo vaig anar-hi quan era petita!!!!!!!!!!!! - Ho deia contenta, els seus ulls brillaven de saber que la seva senyoreta trepitjaria aquella ciutat on ella ja havia estat anteriorment.
          - Quan eres petita? - vaig preguntar mig rient - però si vas anar-hi l'any passat Marta, quan feies P4.
          - Clar!!- va contestar la Marta acompanyant la seva expressió d'evidència amb uns gest amb les mans - a P4, quan era petita...!!

I em vaig quedar de pedra. Clar Irene clar, la Marta ja fa P5, la Marta ja és gran.
La Marta només ha necessitat un any per fer-se gran. Ella veu clara la diferència. En aquell moment jo pensava "però si encara ets petita Marta..." però, mentre volava amb l'avió cap a Madrid, vaig entendre-la completament, dibuixant un somriure als meus llavis i corroborant, un cop més, que els nens i nenes sempre m'acaben ensenyant coses noves.

La Marta ja escriu, llegeix, pensa i parla més i millor, és responsable, engrescadora, motivant, alegre, vol aprendre més...ja no és una nena petita que necessita ajuda per treure's bé la jaqueta o cordar-se la bata.
Un any, només un any ha estat un espai etern per una nena que ha passat dels quatre als cinc anys. I quantes coses deu haver viscut!
Un any d'aquests que...molts adults, ni noten.
Un any dels que jo, segueixo vivint dia a dia, perquè, com la Marta, cada cop que arribi a la fi, pugui mirar enrere i dir: un any, quant de temps, quantes coses he viscut i sí, ja he crescut una mica més.

La Marta m'ensenya coses noves cada dia; la Marta és molt més gran del que ella mateixa és capaç d'imaginar-se.